martes, 24 de febrero de 2015

Joan Manuel Serrat / Fa 50 Anys, Entró Serrat





Fa 50 Anys

Tot va començar el matí del 18 de febrer del 1965, a 'Radioscope'

Miquel Jurado 27 Oct 2014 - 19:35 CET

Tot va començar el matí del 18 de febrer del 1965. Radioscope era un dels programes més populars de la ràdio catalana, es retransmetia cada dia i en directe des de l'estudi Toresky de Ràdio Barcelona. Aquell matí Salvador Escamilla, el seu creador, va presentar un jove del Poble Sec barceloní que havia escrit algunes cançons en català. I no només li va obrir les ones de la ràdio més escoltada del moment sinó que el va recomanar a la discogràfica Edigsa, la que tallava el bacallà en coses de cançó catalana. Així, en qüestió de poques setmanes un Joan Manuel Serrat encara desconegut va passar a gravar el seu primer disc, i incorporar-se, després de fer un examen, a Els Setze Jutges (en va ser el membre número tretze) i iniciar els seus primers concerts públics (el primer el maig d'aquell any a Esplugues de Llobregat).

Aquest va ser el principi de tot, però la història havia començat una mica abans, exactament el 27 de desembre del 1943. Aquell dia, al segon fill d'en Josep i l'Ángeles li van posar per nom Joan Manuel. Un nen espavilat que més tard va estudiar per a perit agrícola mentre aprenia a tocar la guitarra i es deixava impressionar tant per la cançó francesa com per la cobla, la sarsuela o el tango. D'aquesta impressió va sorgir El mocador, la seva primera cançó, i l'inici d'una de les carreres artístiques més importants del segle XX. Una carrera que ja va començar com a tal. Serrat no va entrar a Els Setze Jutges amb una idea de reivindicació de la llengua i la cultura o com una afició complementària a una feina "més seriosa". Serrat volia ser cantant i estava disposat a aconseguir-ho, probablement per això va ser el primer Jutge que es va professionalitzar i l'únic dels tretze inicials que va edificar una carrera de continuïtat que el portarà a celebrar el febrer vinent els primers cinquanta anys en la professió (una xifra que es diu ràpid però de la qual molt pocs a la Península poden presumir).

A aquell primer mocador, que figurava també al seu primer disc, van seguir algunes cançons que van marcar indefectiblemente el panorama català (i el deixant encara dura): Ara que tinc vint anys, Cançó de matinada, Paraules d'amor o La tieta. Ja el 1967 Serrat va fer els seus primers concerts en solitari al barceloní Palau de la Música Catalana, la meca somiada de qualsevol músic, i immediatament després va protagonitzar el seu primer especial televisiu cantant en català per a tot l'Estat.

El pas següent era lògic i coherent: cantar en castellà, malgrat l'oposició de molts dels seus companys de la cançó, i d'allà a Eurovisió, que encara era un festival seriós, un simple sospir. Però tot es va embolicar al voltant d'aquest festival, al final Serrat va declinar de participar-hi (hi va anar Massiel i va guanyar) però va deixar la cançó gravada en diversos idiomes per demostrar la seva obertura de mires. El seu públic ja no era només el català o l'espanyol, el seu públic estava a tot el món i es va llançar a demostrar-ho.

Mentre l'Amèrica Llatina li obria les portes de bat a bat, a Espanya la censura franquista maltractava alguna de les seves cançons i encara més després que es tanqués a Montserrat per protestar contra el judici de Burgos el 1970 o, el 1975, les seves declaracions contra els afusellaments del règim espanyol. La continuació va ser un any d'exili, un retorn apoteòsic i la seva imatge convertida en una de les icones de la transició donant suport a Felipe González.

A partir d'aquí Serrat ha viscut amb un peu a la Península i un altre al continent americà i seria difícil afirmar en quin costat de l'Atlàntic és més estimat i respectat. A l'Argentina o a Xile el senten tan seu com al mateix Poble Sec barceloní. I, en realitat, així és perquè Serrat ha aconseguit convertir-se en un sentiment col·lectiu fàcilment compartible més enllà de senyals geogràfics. Els Cantares o la Saeta d'Antonio Machado, el Para la libertad de Miguel Hernández o les seves pròpies Mediterráneo, Hoy puede ser un gran día, Pare o Tu nombre me sabe a yerba ja són cançons populars en tot el sentit de la paraula, d'aquestes (poques) que se seguiran cantant fins i tot quan el seu autor hagi desaparegut de la memòria col·lectiva perquè són cançons que formen part d'aquesta memòria col·lectiva independentment de qui n'hagi estat l'autor.

De la guitarra solitària a l'orquestra simfònica, de les cançons pròpies a les versions de la nova cançó o del cançoner llatinoamericà, de la música tradicional a la poesia amb majúscules (de Machado a Salvat-Papasseit), de la democràcia a l'ecologia, de l'amor al desamor... Tot té un lloc en l'univers serratià, el de tots, i escoltant-lo en qualsevol d'aquests contextos es comprèn que no és casual que ja faci (el galimaties és seu) més de vint anys que diu que fa vint anys que diu que té vint anys, que encara té força, que no té l'ànima morta i sent bullir la sang. I els que queden.

http://cat.elpais.com/cat/2014/10/22/cultura/1413993312_395914.html



Entró Serrat



Por Mariano del Mazo

Domingo, 15 de Febrero de 2015

Entró tímidamente al estudio Toreski de Radio Barcelona, temprano a la mañana. Inauguraba la peregrina idea de que eso de tocar la guitarra y balbucear algunas canciones sentimentales demasiado influidas por Charles Aznavour y por Jacques Brel podía ser algo serio. Hasta ese momento, Joan Manuel Serrat no era más que un abúlico estudiante universitario con ínfulas intelectuales. Un charnego –mestizo, sangre catalana y aragonesa– con deseos de asomarse a los techos bajos del barrio. Estaba devorando todo lo que le ponían frente a sus narices: El extranjero de Camus, Anna Karenina de Tolstoi. Escuchaba lo que pasaba en la esquina de su casa y en Liverpool, en París, en Roma, en San Francisco, en Nueva York, en Buenos Aires: lo atravesaban Conchita Piquer, Los Beatles, Brassens, Paco Ibáñez, Gino Paoli, Elvis y Dylan, Manzi y Yupanqui. Y la Nova Canço, que el valenciano Raimon había elevado a una categoría más artística que contestataria hacia toda España. Aún imberbe, Serrat ya estaba blindado de un sentimiento antifranquista muy parecido al odio. Cuatro años antes de nacer, las fuerzas del Generalísimo habían desfilado delante de la casa familiar de Poble Sec, ante la indignación callada de su padre, un plomero anarquista que mordía insultos en su boca cerrada. Su madre, aragonesa, también los detestaba y maldecía en castellano.

Entró tímido al estudio Toreski y lo recibió Salvador Escamilla, un conductor rapidísimo que a instancias del director de la radio Manuel Terín Iglesias se dedicaba a promocionar los nuevos valores de la canción en catalán. El programa se llamaba Radioscope y Serrat estrenó cuatro temas: “Una guitarra”, “La mort de l’avi”, “El drapaire” y “Ara que tinc 20 anys”. No tenía muchos más. Escamilla vislumbró el diamante que estaba sentado frente al micrófono. Eran canciones de una solidez extraordinaria. Si es cierto que el primer párrafo de una novela define el ritmo y el tono del texto, en estas cuatro canciones quedaban desnudas las influencias, pero también se podían advertir las fundamentos de lo que vendría después. Los cimientos. Fue un póquer servido. El big bang del universo serratiano, un universo que expandió fronteras hacia el infinito para configurar un zeitgeist poético, musical y político que hizo crujir las estructuras de la canción en español hasta por lo menos En tránsito, editado en 1981. Que es como decir: 16 años en el Everest.

“Una guitarra” tiene la desolación que deja entrever los rastros del tango argentino que escuchaba su padre: “Juntos crecimos, yo me hice un hombre / ella se fue estropeando a mi lado. / Ahora que la veo sucia y rota, / me doy cuenta de lo mucho que la he querido. (...) Ahora el amor llega. / Después el amor se va. / Sólo queda una guitarra y el llanto de su canto”. La reflexión no es ajena a la cosmogonía de Atahualpa, hecha de motivos que subrayan la soledad: la guitarra, el caballo, la luna, el monte.

“El drapaire” es un vals a lo Brel o a lo Vian que fue traducido al castellano como “El trapero”, y que con lápiz fino y atento cuenta la rutina callejera de un ciruja cartonero. La sencillez encuentra anclaje tanto en la chanson como en los certeros relatos dylanianos a la manera de “Hurricane”. “Siempre de mañana hiciera sol o lloviera, a pesar del frío o la niebla, de calle en calle, sentíamos gritar: ‘Mujeres, ¡que llega el trapero!’. Como cada mañana, te veíamos venir... Llevabas un saco a la espalda, un puro apagado, un traje roto, la boina y las alpargatas. Siempre seguido por un rebaño de niños. (...) ‘Ya me están jorobando demasiado. ¿No les dijo su madre que soy el hombre de la bolsa?’. Y así hasta la noche, de calle en calle, y de taberna en taberna. Con tus diarios y el cuerpo lleno de vino regresarás a tu casa. Regresas feliz, porque tienes todo: pescado, vino y una vela. Y un poco de amor que te ha debido dar alguna vieja furcia...”

Entró Serrat, cantó estas cosas, y los teléfonos de la radio colapsaron. ¿De dónde salió esa voz pequeña, esa dicción, esos textos, esa manera de decir? Al día siguiente, Escamilla lo puso en contacto con el sello discográfico Edigsa. El momento social de la región pedía autores catalanes como combustible, como carbón de una locomotora que desafiaba a la autoridad. Serrat grabaría un EP en 1965 con cuatro canciones (“La mort de l’avi”, “Una guitarra”, “Ella em deixa” y “El mocador”) e ingresaría instantáneamente al pequeño movimiento Els setze jutges (Los dieciséis jueces). El hecho de cantar en catalán era una declaración de rebeldía, y Barcelona debía sumar voces.

Entró Joan Manuel Serrat a la radio aquella mañana y cantó por primera vez en público. Fue el 18 de febrero de 1965, hace 50 años. A partir de ese instante se dedicó a construir ladrillo por ladrillo la catedral más sofisticada y noble de la canción hispana.

http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/radar/9-10390-2015-02-18.html



Joan Manuel Serrat - Canta Les Seves Cançons - EP 1965

video